Família: Ericaceae Juss.
Distribució: Es tracta d'una família cosmopolita centrada sobretot a l'Àfrica del sud, l'Himàlaia, el Japó i Nova Guinea. A la franja tropical només apareix en altituds elevades (Andes,). Es troba absent a la major part d'Austràlia, ja que en aquest continent és substituïda per una família afí, les Epacridàcies. Morfologia General: La majoria són plantes arbustives, però també trobem subarbusts, lianes, arbres (Arbutus) o més rarament herbes. Morfologia Vegetativa: Les fulles són simples, perennes o molt rarament caduques (Azalea), coriàcies i sense estípules. La seva disposició al llarg de la tija és variable i, tot i que sovint són alternes, també poden ser oposades (Calluna) o verticilades (Erica). Alguns gèneres com Erica presenten adaptacions xeromorfes a les fulles lligades, més que a l'estrès hídric, a la manca de nutrients (peinomorfosis). Trobem reducció de la superfície exposada al sol gràcies a marges revoluts, absència d'estomes a l'anvers de la fulla, presència de pilositat al revers de la fulla, Aquest tipus de fulla pren el nom de fulla ericoide. Morfologia de la inflorescència: Les flors es disposen en inflorescències poc complexes, però molt diverses: raïms, glomèruls, espigues, corimbes, Ocasionalment poden presentar-se solitàries. Apareixen sempre bràctees i sovint també dues o tres bracteoles a la base de cada flor. Morfologia floral: Les flors són generalment hermafrodites, actinomorfes, pentàmeres (Arbutus) o tetràmeres (Erica) i de mida variable. Com a excepció trobem Epigaea que és dioica o Rhododendron que fa les flors zigomorfes. El calze consta de generalment 4 o 5 sèpals lliures o soldats en forma de cúpula, persistents i molt petits. Més rarament poden aparèixer 6 o 7 sèpals. La corol·la està formada per 4 o 5, més rarament 3, 6 o 7 pètals. Aquests generalment es solden formant una estructura variable que pot ser urceolada (Arbutus unedo), tubular, campanulada (Erica) o hipocrateriforme. Acaba en tants lòbuls com pètals hi ha, normalment imbricats o més rarament valvats. A Ledum i Leiophyllum entre d'altres però, els pètals són lliures. La coloració de la corol·la és diversa i pot ser blanca (Erica arborea), vermella (Rhododendron ferrugineum), rosa (Erica multiflora), porpra o groga (Erica nana). L'androceu està constituït per 8 o 10 estams, normalment el doble que el nombre de pètals. En alguns gèneres però es redueix a 5 (Loiseleuria). Els filaments estaminals són lliures. Les anteres tenen dues teques i durant el seu creixement s'inverteix la seva posició de manera que aquestes queden al revés. Poden ser basifixes o dorsifixes i generalment s'obren per porus situats al seu àpex. Com a excepció, els gèneres Calluna, Epigaea, Loiseleuria i Leiophyllum tenen dehiscència longitudinal. Les anteres solen presentar dos apèndixs basals, absents a alguns gèneres com Rhododendron. El gineceu sol constar de 4 a 5 carpels soldats en un ovari súper i dividit en un nombre de lòculs equivalent al de carpels. Vaccinium però presenta l'ovari ínfer i Bejaria, entre d'altres, té 7 carpels. En general apareixen tants carpels i tants lòculs com nombre de pètals hi ha. Els lòculs de l'ovari es disposen oposadament als lòbuls de la corol·la. A l'interior es formen d'un a nombrosos primordis seminals+br anàtrops i de placentació axial. Hi ha un sol estil simple que acaba en un estigma generalment capitat que s'estén amplament a Epigaea. Al voltant de la base dels estams apareix un disc nectarífer. Formula floral: ? K(5) C(5) A5+5 G(5) Diagrama floral: Tipus de pol·linització: La pol·linització és entomòfila i els insectes vénen atrets pels colors brillants de la corol·la i pel nèctar. Ocasionalment, en algunes espècies neotropicals, les flors poden ser pol·linitzades pels ocells consumidors de nèctar. Morfologia del pol·len: Els grans de pol·len s'alliberen solitaris (Enkianthus) o més freqüentment en agregacions, generalment tètrades. En el moment de l'alliberació solen estar formats per dues cèl·lules, una de germinativa i una de vegetativa. En alguns casos com Enkianthus però, la cèl·lula germinativa avança la seva divisió de manera que el pol·len s'allibera tricel·lular. Són aperturats i colporats amb 3 punts germinatius. Morfologia del fruit: El fruit sol ser una càpsula loculicida (Erica) o septicida (Rhododendron), tot i que en ocasions és una baia (Vaccinium, Arctostaphylos, Arbutus) o molt rarament una núcula. A l'interior del fruit es desenvolupen nombroses llavors. Morfologia de la llavor: Les llavors són petites, persistents i sovint alades. Contenen abundant endosperma oleaginós i un embrió ben diferenciat i dret. Tipus de disseminació: Les llavors es dispersen pel vent gràcies a l'ala que presenten o simplement cauen a terra. En el cas que el fruit sigui carnós la disseminació es fa via els animals, sobretot ocells i mamífers. Dotació cromosòmica: El nombre bàsic de cromosomes (2n) varia de 16 (Calluna) a 46 sent el més comú 24 (Erica, Vaccinium) o 26 (Arbutus). Principis químics: Solen sintetitzar alcaloides, compostos iridoides, proantocianidines, àcid ursòlic, heteròsids fenòlics com les arbutines i diterpens tòxics com l'andromedotoxina. Presenten acumulacions d'oxalat càlcic a les cèl·lules parenquimàtiques formant cristalls aglomerats. Fisiologia: Fan només el tipus de fotosíntesis C3. Diversitat i classificació: Aquesta família engloba unes 3000 espècies agrupades en vora 100 gèneres. Els més diversificats són Rhododendron amb unes 800-1200 espècies, la majoria de Xina i el Tibet i Erica amb quasi 500 espècies, de les quals unes 450 es troben a la zona del Cap, a Sud-àfrica (Erica abietina, Erica blandforia, Erica coccinea, Erica glauca, Erica phyllicifolia). Es consideren bàsicament tres subfamílies: Rhododendroideae, Ericoideae i Vaccinoideae. La primera inclou arbusts amb inflorescències terminals, la corol·la caduca, l'ovari súper, una càpsula septicida com a fruit i les llavors generalment alades; inclou gèneres com Rhododendron, Daboecia o Loiseleuria. La segona subfamília es caracteritza per les fulles ericoides, les inflorescències axil·lars, l'ovari súper, les llavors no alades i com a fruit una càpsula o una núcula. La majoria de gèneres que inclou es troben al sud d'Àfrica, com Erica i Calluna. Finalment, l'última subfamília presenta les inflorescències no terminals, la corol·la caduca, l'ovari súper o ínfer, les llavors no alades i el fruit és una càpsula loculicida o una baia; inclou Vaccinium, Arbutus, Arctostaphylos, Alguns autors han inclòs Monotropa i gèneres afins dins d'aquesta família com la subfamília Monotropoideae; d'altres, situen aquesta subfamília dins de Pirolàcies i uns darrers la consideren com una família a part. Ecologia i hàbitat: Presenten associacions micorríziques a les arrels de manera que poden assimilar directament els compostos orgànics en descomposició. Això els permet créixer en ambients desfavorables, on sovint són dominants. Així, viuen sobretot en substrats àcids i pobres de nutrients com poden ser landes, torberes, brolles, límits de bosc d'alta muntanya, matollars, A diferència de la majoria de plantes de la família, el bruc d'hivern (Erica multiflora) es fa a les brolles de sòls calcaris. Algunes ericàcies estan adaptades a viure en zones d'alta muntanya, on a l'hivern es cobreixen per la neu i queden protegit dels freds. En trobem a les parts altes dels Pirineus, com el neret (Rhododendron ferrugineum), i a l'alta muntanya andina. Presència als PPCC: Només són presents 7 gèneres d'ericàcies, dels quals, el més comú en quant a nombre d'espècies i abundància, és Erica. Els arbusts d'aquesta família formen poblacions baixes i acidòfiles, molt característiques de l'ambient atlàntic europeu; són les denominades landes. Trobem dos tipus de landes, les dominades pels brucs (Erica) i la bruguerola (Calluna vulgaris), típiques de la muntanya mitjana; i les dominades per les navisseres (Vaccinium) i l'azalea procumbent (Loiseleuria procumens) d'alta muntanya. Utilitats: La principal utilitat de les ericàcies és com a plantes ornamentals, les més importants són les azalees (Rhododendron), de les quals existeixen nombrosos híbrids adaptats a hàbitats molt diversos. També es planten alguns brucs (Erica) dels quals gràcies a la selecció artificial s'han desenvolupat moltes varietats. Molts dels fruits carnosos que fan són comestibles, sobretot els del gènere Vaccinium que inclou el nabiu (Vaccinium myrtillus) i el nabiu vermell (Vaccinium vitis-idaea). Aquests fruits es poden consumir frescos, tot i que generalment s'usen per fer melmelada o vi. La boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) i el cirerer d'arboç (Arbutus unedo) també fan fruits comestibles. Aquesta última però, conté una certa quantitat d'alcohol als fruits i un alcaloide tòxic anomenat arbutina, de manera que el seu consum excessiu pot provocar mal de caps i vòmits. Moltes espècies són mel·líferes. Algunes ericàcies s'empren com a medicinals. Per exemple, les fulles de la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) i el cirerer d'arboç (Arbutus unedo) contenen uns heteròsids d'acció diürètica i desinfectant de les vies urinàries. La fusta d'algunes ericàcies s'usa en ebanisteria, mentre que les escorces i les fulles es fan servir per a adobar pells. Concretament, la fusta basal del bruc boal (Erica arborea) s'usa per la construcció de pipes de fumar.