Família: Euphorbiaceae Juss.
Distribució: Aquesta família es considera cosmopolita tot i que manca a les regions àrtiques. Principalment es fa a les zones intertropicals i la major concentració d'espècies es troba a Indomalàsia i a Amèrica del sud. Secundàriament alguns gèneres com Euphorbia arriben a zones temperades com són la conca mediterrània, l'Orient mitjà, el sud d'Àfrica i les regions seques i càlides de l'Àmèrica central i del nord. Morfologia General: Dins d'aquesta família hi ha una gran varietat de formes biològiques i de mida. Així, poden ser arbres (Euphorbia pulcherrima), arbusts, plantes cactiformes (Euphorbia canariensis), lianes o herbes anuals (Euphorbia exigua) o vivaces (Euphorbia serrata). Són plantes monoiques (Euphorbia) o dioiques (Mercurialis). Com a curiositat, Euphorbia dendroides és caducifolia d'estiu. Algunes viuen en llocs desfavorables amb estrés hídric i presenten certes adaptacions com la suculència, la possessió de filodis (Xylophylla) o la reducció foliar. Sovint presenten conductes laticífers que contenen làtex de diferents colors i que segurament els serveix com a defensa a l'herbivorisme. En tenen sobretot Euphorbia i gèneres afins. Poden presentar la superfície coberta de pèls diversos, urticants en algunes lianes o estrellats i blancs a Crozophora. Al gènere Ricinus apareixen nectaris extraflorals. Morfologia Vegetativa: Les fulles són alternes o més rarament oposades (Mercurialis) i simples o compostes de forma palmada. Poden ser reduïdes, absents o transformades en espines a les plantes que viuen en llocs secs. La nervació és variable i pot ser palmada o pinnada, tot i que a la base generalment és palmada. Solen tenir estípules, tot i que a vegades són poc visibles ja que estan modificades en pèls, espines (Euphorbia milii) o glàndules (Jatropha). Morfologia de la inflorescència: Les flors s'agrupen en inflorescències d'origen cimós molt diverses. Podem observar una transició entre unes inflorescències senzilles i laxes (Ricinus), més primitives, a d'altres de molt complexes i denses (Euphorbia), més derivades. A la base sovint apareixen bràctees involucrals. A vegades les flors es poden reduir i ajuntar-se molt formant un pseudoant, és a dir, que la inflorescència agafa l'aparença d'una flor simple. En aquests casos, les bràctees poden prendre grans mides i colors vistosos per semblar pètals com passa a Dalechampia. Al gènere Euphorbia trobem un tipus de pseudoant particular molt especialitzat anomenat ciati. Es tracta d'una estructura en forma de copa que acaba a la perifèria en 4 o 5 glàndules nectaríferes, de forma i color variable (groc, verd o porpra), considerades bràctees transformades. A més a més, també apareixen 5 bràctees més o menys desenvolupades que prenen l'aspecte de perigoni. A l'interior hi ha una inflorescència cimosa molt reduïda de tipus pleocasi, formada per un eix central que dóna una única flor femenina i cimes laterals de flors masculines. Els ciatis poden estar alhora agrupats en inflorescències més complexes de tipus dicasi o pleocasi per augmentar la vistositat del conjunt. Morfologia floral: Les flors són unisexuals, actinomorfes i originalment pentàmeres. Són molt variables i tendeixen a reduir-se a les plantes més derivades. El perigoni originalment és doble i està format aleshores per calze i corol·la (Jatropha, Aleuritis). A partir d'aquesta flor primitiva, la família sofreix una reducció del perigoni, que esdevé homoclamidi amb un sol verticil (Mercurialis, Ricinus). A les flors més derivades, aquesta reducció és total, de manera que es fa absent (Euphorbia). Solen aparèixer 5 peces per verticil tot i que el nombre pot reduir-se a 3 (Mercurialis) o 4, o augmentar fins a 12. Les flors masculines tenen d'1 (Euphorbia) a nombrosos estams (normalment un nombre múltiple de 5) lliures o soldats. Tal com passa al perigoni, l'androceu presenta una reducció del nombre de peces des de flors primitives fins a les més derivades. Les anteres poden ser introrses o extrorses, amb 2, 3 o 4 (Euphorbia) teques i de dehiscència variable, generalment longitudinal però també a través de porus. A Ricinus els estams són dendroides. Les flors femenines presenten l'ovari súper i generalment trilocular. Aquest esta format per 3 carpels soldats, tot i que de forma ocasional només n'hi ha dos (Mercurialis o molt més rarament molts. A l'interior apareix un (Euphorbia, Ricinus) o dos (Phyllantus) primordis seminals+br pènduls, anàtrops i de placentació axial. Acaba en tres o més rarament més estils lliures o soldats de forma variable i sovint bilobulats. Ocasionalment, les flors masculines presenten un ovari rudimentari i les flors femenines estaminodis. Tipus de pol·linització: La pol·linització es pot donar pel vent (Mercurialis) o més sovint pels insectes que vénen a la recerca de nèctar. El ciati d'Euphorbia presenta proterogínia de manera que primer madura la flor femenina i a continuació van madurant paulatinament les diverses flors masculines. Aquest fenomen afavoreix la pol·linització creuada, que es dóna bàsicament per mosques i altres dípters. Morfologia del pol·len: Els grans de pol·len són generalment aperturats, amb 3 punts germinatius. Poden ser colpats, colporats, foraminats o rugats. Principalment són de gran mida i presenten l'exina reticulada. Quan s'alliberen poden ser bicel·lulars o tricel·lulars segons si la cèl·lula germinativa avança o no la seva divisió. Morfologia del fruit: El fruit és una càpsula dividida en tres cavitats que presenta dehiscència triple, és a dir, tres sistemes d'obertura a la vegada. Es divideix en tres parts per dehiscència septicida i septífraga i cada part s'obre per tres valves per la superfície ventral (dehiscència loculicida). Tot i que el fruit d'Hippomane és una drupa, aquest tipus de càpsula amb dehiscència triple es considera l'únic caràcter constant de la família, que permet agrupar tots aquests gèneres tant dispars en una de sola. Morfologia de la llavor: Les llavors presenten abundant endosperma greixós i un embrió dret o corbat. A l'exterior poden tenir una carúncula força evident (Jatropha, Ricinus). Tipus de disseminació: Les llavors poden ser alliberades de forma violenta i així es dispersen una mica més lluny de la planta mare, com passa a Hura crepitans. Altres vegades les llavors són disseminades gràcies a les formigues, que van a buscar-les atretes per la carúncula. Dotació cromosòmica: El nombre bàsic de cromosomes (x) varia entre 6 i 14. Podem trobar diferents graus de poliploïdia a Mercurialis annua, amb un nombre bàsic de cromosomes (x) de 8 però amb individus amb 32, 48,... cromosomes. Principis químics: Solen sintetitzar alcaloides de molts tipus diferents, compostos cianogenètics i flavonoides. Poden presentar cristalls solitaris d'oxalat càlcic en algunes cèl·lules del teixit parenquimàtic. Les llavors són riques en àcids grassos com l'àcid oleic, l'àcid linoleic i l'àcid linolènic. Fisiologia: Fan metabolismes molt variables segons l'hàbitat on viuen. A més del tipus C3 de la gran majoria de plantes podem trobar, a les plantes de llocs secs C4 (Chamaesyce, algunes espècies d'Euphorbia) o CAM (Monadenium, Pedilanthus, algunes espècies d'Euphorbia). Diversitat i classificació: Aquesta família està formada per unes 7000 espècies agrupades en vora 300 gèneres. Els més diversificats són Euphorbia amb quasi 2000 espècies i Croton amb unes 700. La divisió en subfamílies o tribus no és uniforme entre els diferents autors. Els caràcters que s'usen taxonòmicament per separar aquests grups són el nombre de primordis seminals+br a cada lòcul, la presència de làtex, el perigoni i les inflorescències. Ecologia i hàbitat: Viuen en una gran varietat d'hàbitats, des de selves equatorials humides fins a deserts tropicals, passant per prats, matollars,... Fins i tot existeix alguna espècie flotant com Phyllanthus fluitans. El gènere Euphorbia és el que ateny indrets d'ecologia més diferent. Presència als PPCC: Només 4 gèneres d'aquesta família creixen de forma espontània a la nostra flora. Els més comuns són les lletereses (Euphorbia), del qual són presents una quarantena d'espècies i els mercurials (Mercurialis). El ricí (Ricinus communis) apareix naturalitzat a les parts més càlides del territori, tot i que es comporta sovint com a planta anual perquè no suporta els hiverns molt freds. Alguns representants d'aquesta família són endèmics de les illes Balears. Trobem la lleteresa de roca (Euphorbia squamigera subsp. margalidiana), de roquissers marítims, Euphorbia maresii de roques calcàries i Euphorbia myrsinites subsp. litardierei de sòls rocosos. Utilitats: " Algunes espècies d'euforbiàcies tenen una gran repercussió econòmica, la més important és l'arbre del cautxú (Hevea brasiliensis), de la qual s'extreu quasi tot el cautxú natural del món. Els tubercles de la iuca (Manihot esculenta) donen la tapioca, que serveix d'aliment a molta gent dels països tropicals. La tapioca s'ha de consumir després de coure-la o exprimir-la ja que conté uns glucòsids cianogènics que poden produir intoxicacions. A partir del tornassol (Chrosophora tinctoria) s'extreu un colorant porpra i blau. Les llavors de les euforbiàcies són riques en greixos i serveixen per elaborar l'oli de ricí (Ricinus communis), de propietats purgants; l'oli de l'arbre del candil (Aleurites moluccana), de finalitats industrials per elaborar sabons i pintures; l'oli de tung (Vernicia), usat per la fabricació de pintures i vernissos;... Tot i que a partir de les llavors ricí (Ricinus communis) s'obté l'oli de ricí, aquestes són metzinoses. Algunes espècies tenen valor ornamental, la més important és la Ponsetia (Euphorbia pulcherima), amplament venuda al Nadal gràcies a les seves bràctees vermelles. Altres plantes cultivades com a ornamentals són la lleteresa blanca (Euphorbia marginata), el crotón (Codiaeum variegatum),...